Cartes reis - Tomàs Carreras i Artau

Tomàs Carreras i Artau. Semblança biogràfica

Tomàs Carreras i Artau neix a Girona el dia 3 d’abril de 1879 en el si d’una família benestant gironina, força religiosa i molt lligada a l’església.  És fill de Tomàs Carreras, propietari de la Tipografia Carreras i Mas, i Maria Artau i el gran de nou germans.  La família Carreras i Artau té especial cura en l’educació i formació dels seus fills, de les que Tomàs destaca les normes familiars, la correcció i la severitat, però també l’esperit crític sobre el comportament humà i la preocupació per la claredat i la correcta exposició d’idees i raonaments, tant oral com escrita.

És també a Girona on s’aficiona a la imatgeria popular, gràcies al fons d’imatgeria de la impremta del pare, a l’arqueologia, a l’estudi dels costums, a recollir formes dialectals, etc. Després dels estudis de batxillerat, i just el mateix any d’ingrés a la Universitat de Barcelona, guanya el primer reconeixement per un dels seus estudis en merèixer el premi: Certamen Anual de l’Associació Literària de Girona pel seu estudi El problema de la riqueza o Demostración de la conveniencia absoluta que para todos resulta de la intimidad en las relaciones entre los patronos y los obreros.

Quan Carreras ha de decidir quins estudis universitaris ha de seguir, en una primera tria sembla que es decanta cap a l’enginyeria, que més endavant canvia pels estudis de medicina, malgrat que finalment, i seguint la influència paterna, es decideix pels estudis de dret.  Per aquest motiu es trasllada a  Barcelona i es matricula al curs ‘Preparatori’ gràcies al qual coneix la Facultat de Filosofia i Lletres en fer-se algunes de les assignatures del curs en aquesta facultat.  El resultat és que decideix matricular-se a les dues facultats, la de Dret i la de Filosofia i Lletres i compaginar els estudis d’ambdues llicenciatures.

L’arribada a Barcelona representa l’allunyament de la família, que en un primer moment enyora; però també comporta el desenvolupament personal autònom en gaudir de completa llibertat de moviment i econòmica.  Quan Tomàs entra a la Universitat de Barcelona s’identifica plenament amb el món universitari i la seva vinculació esdevé permanent fins a la jubilació.  Això no l’impedeix de reconèixer que la universitat pateix de dificultats i velles  maneres de fer, en especial les que es refereixen al nivell dels ensenyaments, amb les quals és crític ja des del primer moment.

Carreras realitza els quatre primers cursos a la Universitat de Barcelona, entre els anys 1897 i 1901, i es trasllada a Madrid el curs 1901-1902 per acabar el darrer curs i fer el doctorat.  Relaciona els estudis de les dues llicenciatures, de les que obté el premi extraordinari, amb la dedicació a la Filosofia del Dret i es prepara l’oposició a la càtedra de Dret Natural de la Universidad de Oviedo, vacant per la jubilació de Leopoldo Alas, càtedra que no li és concedida.  El tema de la defensa, però, serà publicat l’any 1905 amb el títol La Filosofía del Derecho en el Quijote (Ensayos de Psicología Colectiva. Contribución a la Filosofía  de las ideas jurídicas reflexivas y populares en la España del siglo XVI).  En aquesta obra ja s’apunten alguns dels grans temes que l’apassionaran: la filosofia, el dret, la psicologia i l’etnografia.

Abans de guanyar la càtedra d’Ètica a Barcelona, Carreras es dedica a la jurisprudència, primer treballant al despatx de l’advocat Lluís i Raurich i més endavant s’instal•larà pel seu compte.  En aquesta etapa s’especialitza en els censos emfitèutics de gran rellevància per les reformes que es produeixen a la ciutat de Barcelona amb l’obertura l’any 1908 de la Via Laietana, entre altres.



A Barcelona, a més de la Universitat, Carreras participa en altres associacions i institucions: el Centre Excursionista de Catalunya, on exerceix diversos càrrecs a la Secció de Folklore, L’Ateneu Barcelonès on organitza cursos i conferències, l’Acadèmia de Bones Lletres a la que ingressa l’any 1912  per exercir diversos càrrecs directius.  Participa en el naixement de la Societat Catalana de Filosofia i de la revista Criterion, promou l’Associació Catalana d’Antropologia, Etnologia i Prehistòria on exerceix de tresorer; és present a la reunió fundacional de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya.  A Girona funda i dirigeix  l’Instituto de Estudios Gerundenses.



Entre 1912 i 1936, Carreras s’interessa per l’anàlisi de la consciència i de la mentalitat dels pobles ibèrics i per l’estudi psicològic de les poblacions.  La seva aproximació és interdisciplinària des de la psicologia, la filosofia, l’antropologia, l’arqueologia, el dret, l’etnografia, el folklore i la història.  D’importància cabdal són els seus treballs, estudis i publicacions sobre Ramon Llull, la història de la filosofia catalana i hispana i l’estudi de la mentalitat.  L’any 1912 guanya la càtedra d’Ètica de la Universitat de Barcelona i a partir d’aquest moment, a més de la docència, treballa en la seva direcció, malgrat que mai amb càrrecs directius.



Militant de la Lliga Regionalista, l’any 1932 és escollit Diputat al Parlament de Catalunya per Girona. Aquest fet i la seva vinculació amb l’església fan que l’any 1936 es trobi en una situació difícil.  És desposseït dels càrrecs acadèmics, se li confisquen propietats i desapareixen els seus arxius de la Universitat de Barcelona.  Carreras s’amaga i finalment fuig de Catalunya, l’any 1937, cap a França des d’on viatja fins a Torí per marxar primer cap a Sant Sebastià i després a Valladolid, on es reuneix amb la família l’any 1938 i és nomenat catedràtic de Filosofia.  Poc abans de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona, Carreras és cridat a Saragossa per Serrano Suñer que li comunica que han pensat en ell per exercir el càrrec de regidor de cultura del nou Ajuntament de Barcelona.  Malgrat la reacció contrària de Carreras, accepta el càrrec en veure-s’hi forçat. 

Al retorn a Barcelona és nomenat Primer Regidor i ja l’any 1940 rep el nomenament de Ponent de Cultura, responsabilitat que exerceix fins l’any 1953.  Si bé en un primer moment es pot sentir identificat amb el sistema política establert, en especial pel lligam amb les seves idees religioses,  ben aviat el desencís el porta a veure que amb aquest no s’aconseguirà millorar el benestar social i cultural desitjat.  És per això que des del seu càrrec es preocupa per aquestes millores, per dinamitzar la malmesa vida cultural barcelonina i també l’aprofita per deixar Barcelona, i en conseqüència Catalunya, amb una xarxa d’equipaments culturals que ha arribat als nostres dies.

Des del primer moment es procura la reorganització i dotació dels grups escolars barcelonins; l’any 1943 crea el Museu d’Història de la Ciutat i l’Institut Municipal d’Història sota la direcció d’A. Duran i Sanpere; l’any 1944 proposa la creació de l’Orquestra Municipal de Barcelona; organitza el Museu d’Art Modern a l’edifici del Parlament de Catalunya i l’any següent  impulsa el Museu de la Música i crea el Museu-Taller de F. Marès; l’any 1948 proposa la creació del Museu Etnològic de Barcelona (que s’inaugura l’any següent amb el nom de Museo Etnológico y Colonial) i el Museu d’Arts, Indústries i Tradicions Populars del Poble Espanyol, des del que dóna suport a Violant i Simorra,  Amades i Capmany; i aconsegueix l’adquisició del Palau de la Virreina de la Rambla barcelonina per convertir-lo en la seu del Museu d’Arts Decoratives i la Galeria de Catalans Il·lustres. També intervé en la creació del Consell Superior d’Investigacions Científiques i especialment en l’organització de la Delegació de Barcelona.  És a aquesta institució a la que vincula l’Arxiu d’Etnografia i Folklore de Catalunya, en el que Carreras continua treballant a partir de 1939, malgrat els pocs recursos econòmics i humans.



Un cop acabada la Guerra Civil també reingressa a la Universitat de Barcelona on comprova el tomb forçat que ha fet aquesta institució.  També ha de veure com els arxius i la tasca intensa duta a terme per ell, per altres docents i per un gran nombre de col·laboradors  i corresponsals escampats per tota Catalunya ha estat espoliada, dispersada i es troba en un estat caòtic, situació que el porta no a l’allunyament sinó a emprendre, en la manera que sigui possible, les tasques i els treballs per aconseguir-ne la reconstrucció.  Manté la docència fins la jubilació que li arriba l’any 1949.  Mor a Barcelona el dia 23 d’octubre de l’any 1954.

Al retorn a Barcelona és nomenat Primer Regidor i ja l’any 1940 rep el nomenament de Ponent de Cultura, responsabilitat que exerceix fins l’any 1953.  Si bé en un primer moment es pot sentir identificat amb el sistema política establert, en especial pel lligam amb les seves idees religioses,  ben aviat el desencís el porta a veure que amb aquest no s’aconseguirà millorar el 



Tomàs Carreras i Artau és, en conseqüència, una figura rellevant pel món cultural de Barcelona i Catalunya.  L’exercici del càrrec li va valer la crítica de companys i amics: per uns és acusat d’home  del règim, mentre que per altres és titllat de catalanista i separatista.  Per això, la seva obra basta i de gran transcendència és, molt injustament, oblidada per tots.

Inici